ARTICLES

Col·lecció d'articles publicats darrerament

REFLEXIONS ENTORN DE GRAN SCALA

Des que fa unes setmanes es va despenjar la notícia que als Monegres s'està projectant la construcció d'una macro instal·lació destinada al joc, plena de parcs temàtics, d'hotels, de camps de golf, de casinos... i d'altres elements subsegüents i/o col·laterals, que no he parat de donar-hi tombs i més tombs.
Crec que les autoritats que ens governen, donen mostra de poca imaginació, de populisme barat, de cercar el vot fàcil, de governar donant l'esquena a la cohesió del territori, de no buscar amb les seves decisions un futur sostenible i engrescador de debò, de no respectar ni la conservació del medi, ni tan sols les lleis que ells mateixos han votat i decidit per equilibrar el territori.
Per què puc dir tot això? Veureu: el govern d'Aragó està impulsant o pretén impulsar dos grans projectes, un al nord i ara un altre al bell mig del territori. (Al sud, ja sabem que: “Teruel tampoco existe”).
– Al nord: ARAMON. I què és això? Una societat de negoci de l'esquí, participada àmpliament per la pròpia DGA. I, sota el paraigua que dóna la participació del govern, l'empresa esta fent intervencions, especialment a les muntanyes dels Pirineus, que comprometen la conservació del medi i l'equilibri sostenible entre la utilització turística i les tasques tradicionals; la conservació del paisatge i l'equilibri mediambiental.
Hi ha hagut uns quants exemples d'aquesta actuació irresponsable a la zona d'Anayet, l'agressió salvatge a Espelunciecha, l'ampliació projectada de l'estació de Cerler cap a la zona de Castanesa i Montanui, etc...
Quins rèdits dóna ARAMON? Una especulació urbanística salvatge que està transformant el Pirineu sense tenir en compte ni els pronòstics de canvi climàtic, ni la viabilitat de les inversions en un futur a mig termini.
Quins són els resultats? Cap previsió de futur, irrecuperabilitat d'unes inversions que no crearan riquesa, que ompliran només algunes butxaques d'especuladors, faran malbé el territori i no el vertebraran, transformaran l'economia de les valls pirinenques en una economia exclusivament de serveis que acabarà liquidant la ramaderia i l'economia tradicional; es carregaran la riquesa paisatgística i la biodiversitat d'aquelles valls: pa per avui, pobresa per demà.
- Als Monegres: GRAN SCALA. I això que serà? Un enorme malbaratament de recursos, una especulació salvatge apadrinada i beneïda pel propi govern que està disposat fins i tot a canviar les lleis que ell mateix ha aprovat –la llei del joc, la de l'aigua...–. Així faran legal allò que és encara una entelèquia, una fal·làcia. És a dir, si no ho és, no us preocupeu, ho farem legal canviant les lleis que calgui. Bonic menyspreu per a la democràcia: construir la democràcia a mida d'uns interessos econòmics privats!
Arribat aquí no em puc estar de dir el que em comentava una bona amistat: “Són capaços de fer una llei per canviar la realitat del país a toc de decret, i han estat incapaços, en trenta anys, de fer una llei que reconegui una realitat palpable com és la llei de llengües”. Han estat capaços d'incomplir un mandat constitucional i han relegat els drets d'una part de ciutadans i ciutadanes, que encara no hem vist reconeguts els nostres drets lingüístics. Però ara poden convertir-se en especuladors legislatius i afavorir foscos interessos econòmics; això sí, sota la capa ensucrada d'un populisme barat.
I tot això enganyant a la gent, manipulant l'opinió pública i amb els mitjans de comunicació que controlen com a aliats imprescindibles. Haurem de recordar ara la gran batalla contra el transvasament de l'Ebre que van encapçalar els governants actuals perquè havia de servir per a crear camps de golf i parcs temàtics al Llevant? On han quedat els raonaments que ens impedien transvasar una aigua que els nostres pagesos necessitaven per als seus conreus? Ara ja no cal que els nostres polítics s'esmercin a completar els endarrerits regs de Monegres perquè l'aigua amb què han omplert els pantans i han inundat molts pobles del Pirineu la faran servir per regar nous camps de golf i abastir parcs temàtics faraònics. Això sí, dins les fronteres d'Aragó!
Quins seran els resultats de tot plegat? Cap previsió de futur, irrecuperabilitat d'unes inversions que no crearan riquesa, que ompliran només algunes butxaques d'especuladors, faran malbé el territori i no el vertebraran, no augmentaran el nivell tecnològic ni crearan llocs de treball qualificats. També: pa per avui, pobresa per demà.
Algú dirà que els “pobres” inversors s'hi juguen molts diners. Però això és completament fals. Els inversors s'hi jugaran uns diners sempre i quan el govern –és a dir, nosaltres amb els nostres impostos– els paguem les infraestructures, les carreteres, el subministrament d'aigua... I, quan el benefici no serà prou lucratiu, ho deixaran córrer i adéu.
No és això, companyes i companys, no és això!
Que hi ha altres solucions, altres visions del creixement, de la vertebració del territori... i altres maneres de governar? Sens dubte.
Hauríem de tornar a cridar, i potser ho haurem de tornar a escriure en algun pamflet, allò de “la imaginació al poder”. Patim uns governants amb la matèria grisa tan grisa, que són incapaços de pensar en un futur a mig termini (sembla que això no dóna prou vots). Uns governants que es diuen d'esquerra i no dubten a participar en els projectes més agressius pel territori i més alienants per a la seva gent. Uns governants que no s'avergonyeixen, fins i tot, d'afavorir interessos econòmics obscurs i fàcilment mafiosos.

Escolteu polítics que governeu Aragó:
M'agradaria donar-vos algunes idees que tal vegada considerareu políticament incorrectes, però segur que portarien molta més riquesa, molta més vertebració del territori, molt més respecte al medi i a la gent que hi vivim, que les fantasiades que ens voleu encolomar.
– Que us semblaria la construcció d'una línia ferroviària que connectés Fraga i comarca amb Lleida on les previsions apunten a una àmplia xarxa de rodalies, a un eix transversal ferroviari, a l'alta velocitat, a un aeroport...? Com ens aniria a nivell de mobilitat sostenible? Com els aniria als nostres pagesos i industrials tenir a l'abast el tren per fer arribar les mercaderies directament des de casa a la xarxa Europea?
– I si potenciàveu el centre, en construcció, d'Alta Resolució –que ningú sap exactament què vol dir– enllaçant-lo amb l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i no pas amb Barbastre, que ens queda molt més lluny?
– I si recolzàveu la proximitat de les obres d'art situades al Museu Diocesà de Lleida –que tants disbarats us han fet dir a gairebé tots els polítics aragonesos– perquè nosaltres preferim tenir-les a prop, en un lloc on les han mimat, i desitgem veure-les amb facilitat, abans que les regaleu a una entelèquia de museu situat a Barbastre?
– I si potenciàveu l'ús del sol i el vent –que aquí dels dos en som autosuficients– com a fonts d'energies renovables, segures, netes...?
– I si acabàveu els recs de Monegres enlloc d'especular amb l'aigua i el territori?
– I si donàveu un impuls a la indústria arrelada al territori que creï llocs de treball qualificats i faciliti que els nostres joves s'emmirallin amb els joves emprenedors d'Europa, preocupats per la qualitat d'un treball creatiu, innovador, amb projecció de futur i no pas amb els “chicanos”, treballadors explotats, servils, gens qualificats, culturalment empobrits, que poblen els hotels i casinos de “Las Vegas”?
– I si apostàveu per potenciar la realitat cultural i lingüística d'aquestes terres de La Franja i les connectàveu amb el referent històric que sempre ha estat Lleida, que s'està vertebrant com un pol important com a contrapès de Barcelona dins les terres de cultura catalana?
– I si us atrevíeu a pensar per vosaltres mateixos, polítics i polítiques d'Aragó, i us oblidàveu d'una vegada de conservar el lloc de privilegi que us atorga la disciplina de Partit i gosàveu plantar cara a uns dirigents mancats de tot sentit comú? (Perquè em nego a pensar que entre tots els polítics aragonesos no n'hi hagi cap més que els de IU i els d'ALCIVI a Fraga, que tinguin una mica de sentit comú per veure el despropòsit on ens duen aquestes propostes del govern).
Penseu en el futur, polítics! Penseu-hi perquè les generacions futures us jutjaran i us passaran comptes. Però les generacions actuals no ens quedarem amb els braços creuats mentre veiem com destrosseu el nostre futur i el de les generacions que ens seguiran.
(Publicat a la revista “Temps de Franja” nº 73.- Febrer de 2008)




CULTURA I TEIXIT SOCIAL

Vivim, per desgràcia, en una societat que mostra poc interès i estima per la cultura. Això és fàcil comprovar-ho tot veient les persones que assisteixen als actes culturals que molt de tant en tant s'organitzen; però, sobre tot, s'arriba a la conclusió de tebiesa cultural observant que l'organització d'aquests actes depèn, normalment, d'una entitat pública: ja sia la DGA, l'Ajuntament... Rarament podem trobar algun acte cultural que sorgeixi del teixit social.
Seria massa fàcil que ens quedéssim orfes i mancats de l'aliment cultural que aquests actes ens proporcionen. Només caldria que els pressupostos públics es tornessin més insensibles a promocionar la cultura, cosa que –per desgràcia –ja comença a passar si mirem comparativament les partides pressupostàries. Si la gent, en general, no mostra un especial interès per la cultura, no és gens fàcil que els polítics actuïn contracorrent en aquest tema. Anar contracorrent no dona vots i, a més a més, la cultura costa diners!
Ens cal un revulsiu. Cal que sorgeixi del teixit social alguna cosa que ens faci reaccionar a tots plegats si volem recuperar el terreny perdut. ¿Podria ser una Associació cultural d'ampli abast? ¿Un Ateneu popular, potser? Ens cal buscar una eina vàlida que dinamitzi i il·lusioni la societat del Baix Cinca en l'aspecte cultural. ¿S'hi apuntarà algú en aquesta empresa?
(Publicat a la revista “Temps de Franja” nº4)




INVERSIÓ DE FUTUR

La capital del Baix Cinca està de moda. Tot sovint es parla de Fraga a diferents mitjans de comunicació. Però penso que els qui tenen la responsabilitat política de dirigir-la, han comès errades que deixaran un pòsit negatiu en un futur immediat.
No em puc estar de fer una reflexió, per exemple, sobre la política que s'ha seguit amb el nucli antic de la ciutat, endarrerint una solució urbanística que altres municipis han sabut emprendre amb decisió.
Però si ens mirem zones urbanes de nova creació, les solucions urbanístics aplicades no han estat menys erràtiques –només cal fer una ullada al carrer “Huesca”, per veure un carrer perillosament transitable i estret –; o la poca amplada que s'està donant a alguns carrers de creació recent, flanquejats d'alts edificis, que mostren la poca visió de futur dels qui els han dissenyat. No cal que parlem d'altres mancances, com l'absència de carril-bici o la inadequació d'espais per a fomentar la vida cultural de Fraga i comarca.
Potser en aquesta falta de caliu cultural hi han arrelat els estirabots que, de tant en tant, podem escoltar; com el que no fa gaires dies defensava un representant del PP a l'Ajuntament de Fraga, en el sentit que “acceptar la cooficialitat del català faria perdre la parla local”.
Amb una mica més d'inversió en cultura, n'hi hauria hagut prou per explicar-li a aquest il·lustre senyor que, per dir un parell de llocs, a Jaen o a Buenos Aires no han perdut la especificitat de la seva parla, per molt que el castellà hi sigui la llengua oficial.
(Publicat a la revista “Temps de Franja” nº6)



DELS FANATISMES, LIBERA ME DOMINE

L'onze de setembre tornàvem a quedar colpits, un cop més, per l'acció d'uns fanàtics sense mesura. Tot i que la història està sembrada de conseqüències tràgiques sembrades per fanatismes ideològics que es creuen en possessió de la veritat absoluta, sempre sobta comprovar-ne els horribles resultats. El mateix onze de setembre recordàvem el poble xilè, immolat amb l'ajuda del poderós Estat Americà que, el mateix dia, vint-i-vuit anys desprès, rebia la fuetejada esgarrifosa de la barbàrie destructora.
Però tinc que reconèixer que –personalment– d'aquest acte de salvatgisme em va impressionar molt especialment el fanatisme cec, metòdic, fred, calculat, irracional... que impulsava individus amb un nivell cultural, sembla que apreciable, a una aniquilació apocalíptica de la pròpia vida. Allò de “morir matant” em semblava més apropiat per a persones acorralades, que ho tenen tot perdut, que hi tenen poc a perdre... No semblava pas el cas dels terroristes en qüestió –fa l'efecte que la cultura hauria de ser un escut protector davant certes irracionalitats–.
Però un comentari que em va fer una amiga, em va ajudar a resoldre els dubtes existencials:
–Mira, això és com astí, a Fraga ¿No hi ha persones que, tot i tenir una certa cultura, s'afanyen a defendre, en contra de tots els principis i autoritats lingüístiques, que la llengua que parlem no és el català?
Ves per on! No m'esperava la comparació, però em sobtà l'agudesa!
Tanmateix, no ens cal trencar gaire el cap per veure que el fanatisme no és sols distinció dels pàries, dels desarrelats: Els cultes nazis alemanys van inventar els camps d'extermini. L'Estat Jueu actual, un poble que ha patit a la seva carn el genocidi, tracta els palestins sense el més mínim respecte pels drets humans. Massa fanatismes... Continuarà la irracionalitat presidint la història?
(Publicat a la revista “Temps de Franja” nº11)



AMAGAR EL CAP SOTA L'ALA

Em voldria referir avui a la tebiesa amb què afrontem alguns aspectes que afecten seriosament el futur dels nostres joves:
El març del 2000, l'Ajuntament de Fraga es va gastar uns diners en la realització d'una enquesta entre els alumnes dels IES de Fraga sobre drogodependències.
Tot i els minsos resultats que se'n filtraren al públic, se'n desprenia una situació especialment alarmant. Malgrat tot, els mesos han anat passant sense que es vegi una acció decidida per buscar les causes i posar-hi remeis.
Aquest misteriós silenci ha fet que ni tant sols es coneguin “a fons” els resultats i molt menys les conclusions de la citada enquesta –les dades publicades, només informaven dels resultats de 9 de les 104 qüestions plantejades als enquestats, un percentatge prou esquifit –.
Segurament els responsables pensen que és més oportú allò “d'amagar el cap sota l'ala” i “qui dia passa, any empeny”. Perquè un no voldria pas pensar que hi pugui haver certs poders fàctics o algun negoci emblemàtic de Fraga que arribin a condicionar les decisions del nostre Consistori en un tema tant candent. Tampoc voldria imaginar-me que els qui guarden tant curosament aquesta informació hagin pogut prendre por d'ensenyar la crua i nua realitat dels nostres joves i prefereixin ignorar els resultats, no fos que la seva publicitat provoqués alguna mena de revulsiu especialment en els pares –un altre grup que sembla haver abdicat de moltes de les seves responsabilitats esperant que els ho solucionin tot les autoritats –.
Algú, molt ben relacionat, em deia que era preferible que el jovent del poble passi la nit dels caps de setmana al poble, sense posar la pell en perill per aquestes carreteres, encara que calgui fer certes concessions... ( i esdevenir un dels caps i casals del consum de drogues –el contingut del parèntesi l'afegeixo jo–).
Potser el preu que caldrà pagar, dintre d'uns anys, serà el de trobar un sector important de la nostra població sotmesa a les neurosis, ansietats i depressions que pot dur aparellat, a llarg termini, el consum d'algunes de les substàncies que avui es consumeixen descontroladament i sense cap mena de campanya informativa seriosa...
...Però llavors ja ho arreglaran, si poden, els qui governin o els centres de salut ja hi procuraran remeis o ja ho patiran les famílies i ho pagarà tota una generació... Mentre tant seguim amagant el cap sota l'ala, que es viu més feliç sense aquestes preocupacions.
(Publicat a la revista “Temps de Franja” nº13)



LA LITERATURA CATALANA A LA FRANJA: Una visió de frontera.

Des de la meva condició de català que viu instal·lat a la Franja des de fa uns vint anys on, a més, hi he desenvolupat la totalitat de la meva obra de creació literària, voldria donar en aquest article una visió de la literatura catalana que es fa a la Franja. Sé que en sortirà una visió en part privilegiada, tant per la proximitat física com per la coneixença de la producció literària i de molts dels seus autors; però potser també per això, hi ha qui trobarà massa poc freda o un xic parcial l'anàlisi que en faré. Voldria que no fos així i assajaré una visió objectiva recuperant la meva condició de català de l'altre costat de la frontera, encara que no m'agrada utilitzar una expressió com aquesta per les connotacions que implica.
Per començar potser ens hauríem de preguntar si existeix realment una producció literària de qualitat en llengua catalana a la Franja. Tanmateix, si ens en qüestionem l'existència, només per aquest fet ja mostrem el desconeixement que en tenim d'aquesta realitat literària.
Segurament, si heu fullejat aquest exemplar de la revista URC, no us quedarà cap dubte que avui es pot afirmar amb rotunditat que des de la Franja, des dels autors que hi tenen posades les seves arrels, la producció literària en català s'ha enriquit quantitativament i qualitativa. I això ha estat una realitat creixent durant els darrers vint anys tot i existir una tradició secular en aquest mateix sentit. Fins i tot podríem afegir que, curiosament, la major part de l'obra literària produïda a la Franja ha estat en llengua catalana.
Per què, doncs, continua existint un cert desconeixement d'aquesta realitat des del Principat? En les ratlles següents intentaré esbrinar algunes de les raons que podrien explicar aquest desconeixement.
La perifèria oblidada:
Quan el 1988 s'edità “Camí de Sirga” de Jesús Moncada, la Franja, vista des de Catalunya, era simplement una reivindicació territorial tronada i paternalista per part d'alguns grups polítics minoritaris. Mentre tant, la major part de la classe política del Principat vivia preocupada per defensar la llengua dins la Catalunya estricta i es desentenia oficialment de la resta dels territoris de parla catalana per una espècie de por a un intervencionisme exterior. Aquesta situació de mala consciència la van saber aprofitar alguns sectors prou combatius enfront de la unitat de la llengua tant al País Valencià com a la Franja. Tot plegat acabà per condemnar a un aïllament més gran aquests territoris dins l'àmbit lingüístic que els és propi, amb les greus conseqüències que avui podem constatar.
Crec que no és gens agosarat afirmar avui que durant aquests anys s'ha pecat d'omissió per part dels qui tenien la responsabilitat de defensar d'una manera valenta i decidida l'àmbit territorial lingüístic per damunt de territoris administratius o polítics concrets – i ara no em refereixo només als polítics, només cal recordar la desmembració de moltes parròquies de la Franja dels bisbats que els eren naturals i als quals havien estat lligades secularment –.
Però com ha passat moltes vegades al llarg de la història, afortunadament, la tossuderia de la gent, tant dels intel·lectuals com del poble senzill en aliança tàcita, ha generat una resistència cultural que ha permès que allò que molts donaven per mort i enterrat, hagi estat capaç de brollar amb força renovada. Per això he citat, precisament, l'any 1988 i l'obra “Camí de Sirga” de Jesús Moncada. Crec que és un referent històric: És la primera obra literària d'un escriptor de la Franja, amb temàtica arrelada a la mateixa Franja que, a més d'atorgar-li diversos premis, ha estat considerada com una de les obres més importants de la literatura catalana actual; ha aconseguit una àmplia difusió dins l'àmbit lingüístic català i ha estat traduïda a una dotzena d'idiomes. Potser, en un primer moment, hi ajuda que Jesús Moncada visqui a prop del centre neuràlgic decisiu, Barcelona. Perquè el desenvolupament literari a la Franja ha topat, amb major incidència, amb el mateix escull que han ensopegat les comarques de Ponent: l'allunyament dels cercles de poder editorial i polític que representa Barcelona. Un handicap que no ha estat exclusiu d'aquestes comarques i que, en graus diferents, han patit la resta dels territoris de la perifèria de l'àmbit lingüístic.
És difícil valorar correctament una producció literària que està mancada de la difusió que li pertocaria. I això encara esdevé un greuge més gran en el món actual de la informació, en el món global, on els Centres de Poder eclipsen necessàriament altres realitats econòmicament més dèbils. El món editorial concentrat a Barcelona, al costat del poder polític i econòmic ha restat difusió a la literatura feta des de la perifèria.
En aquesta lluita per anivellar obstacles i ajudar a la difusió de l'obra literària feta des de Ponent i, concretament, des de la Franja, cal esmentar l'esforç tant d'entitats privades com Pagès Editors, com d'Entitats culturals: els Consells de la Franja o l'Institut d'Estudis del Baix Cinca. Aquestes entitats, amb uns mitjans econòmics minvats han engegat col·leccions, com “Quaderns de la Glera”, que han donat a conèixer l'obra de molts autors de la Franja, malgrat que la manca d'infrastructura no ha permès una difusió més àmplia de les edicions a d'altres comarques de l'àmbit territorial de la llengua catalana.
Ben segur que no deu ser qüestió de manca de qualitat. Ningú no pot pensar que una obra literària produïda des de la perifèria hagi de ser una obra de menys qualitat. Si fos així no existirien autors com Pablo Neruda, Mario Vargas Llosa o Gabriel García Márquez dins l'àmbit lingüístic del castellà, per exemple. Tenint això en compte es fa difícil entendre algunes actuacions com les de la famosa “llista de llibres” per a l'ESO i Batxillerat, elaborada pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya on, precisament, els autor més bandejats han estat els de la perifèria –els mèrits dels quals ningú pot discutir: Josep Vallverdú no existeix, de Jesús Moncada no hi apareix cap de les seves obres cabdals: Camí de Sirga, Estremida memòria, Calaveres atònites...
Potser el problema és més profund. Parlar de la literatura a la Franja és gairebé una anècdota quan, en general, la presència de la creació literària de la perifèria és tan minsa als mitjans de comunicació: televisió, ràdio, premsa inclosa, radicats a Barcelona majoritàriament, els quals ignoren reiteradament la producció literària que es fa lluny de la capital.
Aquests darrers anys la nostra llengua ha viscut situacions d'autèntic perill de secessionisme. Mentre es denunciava aquesta mateixa situació s'ha anat consolidant un cert esquarterament de l'obra de creació literària produïda als diferents territoris de l'àmbit lingüístic. ¿Quants escriptors que han publicat a València, a Mallorca, a Andorra, a Lleida, a la Franja... són coneguts arreu del les comarques i territoris de l'àmbit català? ¿Quins mecanismes de difusió s'han creat? ¿És possible avui publicar a València, a Lleida, a Andorra, a la Franja... i tenir la mateixa difusió que publicant a Barcelona?
Són moltes preguntes la resposta de les quals deixo a la reflexió del lector, però els interrogants oberts fan clarividents noves pistes sobre el desconeixement que hi ha encara des del Principat, del tema que vol comentar aquest article: la literatura catalana a la Franja.
La necessària normalització:
Avui que tant es parla de reequilibri territorial, caldria afegir i tenir en compte el registre cultural dins aquest necessari reequilibri. Cal normalitzar una situació lingüística i cultural que els darrers anys ha viscut una espècie de tancament silenciat de fronteres, a nivell oficial. Dins el necessari respecte a les divisions territorials, cal engegar una fluïdesa de relacions culturals dins l'àmbit dels territoris de llengua catalana. I, fent referència explícitament a la Franja, cal impulsar una col·laboració més decidida i valenta entre les Institucions culturals d'ambdues ratlles de la frontera politico-administrativa. Es veritat que ja s'han fet alguns passos: aquesta revista promoguda per l'Ajuntament de Lleida n'és un exemple; ho és, també, la col·laboració entre l'Institut d'Estudis Ilerdenses i L'Institut d'Estudis del Baix Cinca. Però encara caldria fer un pas més definitiu: la necessària col·laboració a nivell institucional a tots els àmbits territorials on la llengua catalana hi és una realitat. Desgraciadament s'ha polititzat massa la llengua catalana. Per despolititzar-la caldrà que els polítics en prenguin consciència i sàpiguen deslligar la cultura de la política.
La normalització, que amb molts entrebancs viu la Franja respecte a la llengua i la cultura que li són pròpies, propiciarà en un pròxim futur una major producció literària en llengua catalana. –Si no fos així estaríem davant un fet paradoxal: un poble que coneix millor la seva llengua i no la utilitza adequadament –. Seria, doncs, un greu error per part de tots que haguéssim de continuar parlant de la “literatura catalana a la Franja” o de la literatura catalana a tal o qual territori, perquè seria un indicador que el perill d'esquarterament continua present. Una autèntica normalització ens hauria de dur a parlar de literatura catalana sense més adjectius ni etiquetes, tal com parlem de literatura castellana o de literatura francesa, sense donar més importància al lloc territorial concret d'on és originari l'autor.
Si assolim aquest objectiu sense marginar la literatura que es faci des de la perifèria, sense anematitzar amb dogmatismes estrictes, que malden per anorrear les formes dialectals de les quals la nostra llengua n'és una mostra ben rica; sense seguir propiciant l'actual desequilibri territorial a nivell cultural; llavors, disposarem tots plegats d'unes bases fermes per a la pervivència de la llengua catalana, la llengua comuna a tots els territoris que la parlem i que avui ocupa el setè lloc entre les llengües de la Unió Europea.
(Publicat a la revista “URC” - nš 16)

Inici de pàgina.

Per tornar a la pàgina inicial fes clic aquí .